09/04/2016
El David Marín em va acompanyar en la presentació que vaig fer a Balaguer (Lleida), i ara ha fet aquesta ressenya de Quaderns al seu blog de El Punt Avui.
El David Marín em va acompanyar en la presentació que vaig fer a Balaguer (Lleida), i ara ha fet aquesta ressenya de Quaderns al seu blog de El Punt Avui.
Un honor la seva companyia i el seu suport. Mil gràcies.
http://blogs.elpunt.cat/davidmarin/2016/04/09/quaderns-de-ramona-sole/
BLOGS. EL PUN.CAT
BLOGS. EL PUN.CAT
La
Ramona Solé va néixer a Alfés, viu als Torms, un petit poble de les
Garrigues, treballa fent números en una cooperativa i li agrada molt
llegir. Això és el primer que vaig saber d’ella. La vaig conèixer ara
farà un any, quan jo vaig publicar una novel·la de misteri i ella va
aparèixer el dia de la presentació a Lleida, me la va fer signar i em va
dir: faré una ressenya al meu blog. Si podeu, entreu al seu blog: és
impressionant. A Tu-mateix llibres
hi escriu des de fa 9 anys comentaris dels llibres que llegeix,un o dos
a la setmana. El gènere que més hi ha en el blog és la novel·la negra i
policial. Només era qüestió de temps que, un dia, fes el salt i passés
de lectora a autora. I quan ho fes, ho fes en un toll de sang i misteri.
S’acaba d’estrenar amb Quaderns (Llibres del Delicte), una novel·la que arrenca amb unes nenes d’un petit poble de Lleida, que no sabem quin és, i que es dediquen a anotar en uns quaderns, de manera innocent i per divertir-se, tot allò que veuen de curiós al poble. Les nenes ho apunten, veuen que un veí fa això, una veïna fa allò altre, els pica la curiositat i els van seguint.. però sempre amb innocència… fins que aquests quaderns arriben a uns ulls adults que descobreixen, a través del que han posat les nenes, que al poble hi passen moltes més coses, i més misterioses, de les que aparentment semblen. I això farà arrencar la història i començaran els problemes.
A més d’un thriller d’angoixa excitant i moltes ganes de veure com es resol tot, també un retrat de la vida oculta dels pobles. És un bon retrat d’aquests pobles on es barreja la modernitat i allò de tota la vida, les xafarderies de balcó i les classes d’informàtica al casal, el metge de sempre que ho sap tot de tothom i una urbanita que hi busca un oasi inexistent, el bar on es diverteixen els joves i les dones que surten a caminar. Pobles on els veïns es relacions amb un posat amable i solidari, però a vegades marcats per successos antics que no s’obliden mai. Pobles amb una cara oculta, que no veiem mai però que sabem que hi és i que és a on passen les coses segurament més interessants, clandestines, subterrànies, i misterioses.
Es nota que li agrada el gènere i que el domina. Hi tenim un misteri: la desaparició d’una escriptora que ha anat a un petit poble de Lleida per recuperar-se d’un trauma personal i que pateix agorafòbia. Hi tenim unes pistes misterioses i uns quaderns amb anotacions que aparentment no són més que apunts infantils. Hi tenim un mosso d’esquadra que intenta treure-hi l’entrellat a la vegada que ha de fer front a uns fets traumàtics del passat. Hi tenim, en alguna banda, algun o alguna cupable o culpables, o ves a saber què caram ha passat, i es produeix un joc ben trabat entre l’autora i el lector, com a les bones novel·les criminals, a veure qui atrapa primer l’assassí.
I hi tenim, sobretot, una colla de personatges del poble interessants, creïbles, ben retratats, cadascú amb la seva història particular que anirem coneixent de mica en mica i que s’aniran entrellaçant. Jo crec que aquest és un dels punts forts de la novel·la i que fa que superi les barreres del gènere i vagi més enllà: els personatges. Estan ben construïts, son versemblants, tenim ganes de saber què els hi ha passat. Són bastants personatges i cadascú ens explica una història i té les seves pròpies motivacions, amb les que podem empatitzar, o bé rebujar, com si fossin persones reals. Alguns són seductors, d’altres enigmàtics, amb contraduccions, n’hi ha que ens cauen bé de seguida i n’hi ha que ens fan arrufar el nas i tot i així no sabem si ens estem equivocant en aquesta impressió o no… com a la vida real, vaja, que d’això tracta la literatura: inventar, dir mentides, per tal de poder explicar veritats humanes.
Ramona Solé ha citat en alguna entrevista a Patricia Highsmith i Andreu Martin com a referents més pròxims. Jo hi veig també una atmosfera molt cinematogràfica, i per alguna banda l’ombra arrodonida d’Alfred Hitckock, a Quaderns: a través de gent normal i corrent, quotidiana, que podien ser ben bé com nosaltres, s’hi construeix una trama que es va enredant en una tensió creixent i un final inesperat. Per cert: atenció al final, quan hi arribeu, perquè us agradarà. Quin final!
S’acaba d’estrenar amb Quaderns (Llibres del Delicte), una novel·la que arrenca amb unes nenes d’un petit poble de Lleida, que no sabem quin és, i que es dediquen a anotar en uns quaderns, de manera innocent i per divertir-se, tot allò que veuen de curiós al poble. Les nenes ho apunten, veuen que un veí fa això, una veïna fa allò altre, els pica la curiositat i els van seguint.. però sempre amb innocència… fins que aquests quaderns arriben a uns ulls adults que descobreixen, a través del que han posat les nenes, que al poble hi passen moltes més coses, i més misterioses, de les que aparentment semblen. I això farà arrencar la història i començaran els problemes.
A més d’un thriller d’angoixa excitant i moltes ganes de veure com es resol tot, també un retrat de la vida oculta dels pobles. És un bon retrat d’aquests pobles on es barreja la modernitat i allò de tota la vida, les xafarderies de balcó i les classes d’informàtica al casal, el metge de sempre que ho sap tot de tothom i una urbanita que hi busca un oasi inexistent, el bar on es diverteixen els joves i les dones que surten a caminar. Pobles on els veïns es relacions amb un posat amable i solidari, però a vegades marcats per successos antics que no s’obliden mai. Pobles amb una cara oculta, que no veiem mai però que sabem que hi és i que és a on passen les coses segurament més interessants, clandestines, subterrànies, i misterioses.
Es nota que li agrada el gènere i que el domina. Hi tenim un misteri: la desaparició d’una escriptora que ha anat a un petit poble de Lleida per recuperar-se d’un trauma personal i que pateix agorafòbia. Hi tenim unes pistes misterioses i uns quaderns amb anotacions que aparentment no són més que apunts infantils. Hi tenim un mosso d’esquadra que intenta treure-hi l’entrellat a la vegada que ha de fer front a uns fets traumàtics del passat. Hi tenim, en alguna banda, algun o alguna cupable o culpables, o ves a saber què caram ha passat, i es produeix un joc ben trabat entre l’autora i el lector, com a les bones novel·les criminals, a veure qui atrapa primer l’assassí.
I hi tenim, sobretot, una colla de personatges del poble interessants, creïbles, ben retratats, cadascú amb la seva història particular que anirem coneixent de mica en mica i que s’aniran entrellaçant. Jo crec que aquest és un dels punts forts de la novel·la i que fa que superi les barreres del gènere i vagi més enllà: els personatges. Estan ben construïts, son versemblants, tenim ganes de saber què els hi ha passat. Són bastants personatges i cadascú ens explica una història i té les seves pròpies motivacions, amb les que podem empatitzar, o bé rebujar, com si fossin persones reals. Alguns són seductors, d’altres enigmàtics, amb contraduccions, n’hi ha que ens cauen bé de seguida i n’hi ha que ens fan arrufar el nas i tot i així no sabem si ens estem equivocant en aquesta impressió o no… com a la vida real, vaja, que d’això tracta la literatura: inventar, dir mentides, per tal de poder explicar veritats humanes.
Ramona Solé ha citat en alguna entrevista a Patricia Highsmith i Andreu Martin com a referents més pròxims. Jo hi veig també una atmosfera molt cinematogràfica, i per alguna banda l’ombra arrodonida d’Alfred Hitckock, a Quaderns: a través de gent normal i corrent, quotidiana, que podien ser ben bé com nosaltres, s’hi construeix una trama que es va enredant en una tensió creixent i un final inesperat. Per cert: atenció al final, quan hi arribeu, perquè us agradarà. Quin final!
