BLOGS - EL PUNT AVUI

09/04/2016
El David Marín em va acompanyar en la presentació que vaig fer a Balaguer (Lleida), i ara ha fet aquesta ressenya de Quaderns al seu blog de El Punt Avui.
Un honor la seva companyia i el seu suport. Mil gràcies.
http://blogs.elpunt.cat/davidmarin/2016/04/09/quaderns-de-ramona-sole/

BLOGS. EL PUN.CAT
La Ramona Solé va néixer a Alfés, viu als Torms, un petit poble de les Garrigues, treballa fent números en una cooperativa i li agrada molt llegir. Això és el primer que vaig saber d’ella. La vaig conèixer ara farà un any, quan jo vaig publicar una novel·la de misteri i ella va aparèixer el dia de la presentació a Lleida, me la va fer signar i em va dir: faré una ressenya al meu blog. Si podeu, entreu al seu blog: és impressionant. A Tu-mateix llibres hi escriu des de fa 9 anys comentaris dels llibres que llegeix,un o dos a la setmana. El gènere que més hi ha en el blog és la novel·la negra i policial. Només era qüestió de temps que, un dia, fes el salt i passés de lectora a autora. I quan ho fes, ho fes en un toll de sang i misteri.
S’acaba d’estrenar amb Quaderns (Llibres del Delicte), una novel·la que arrenca amb unes nenes d’un petit poble de Lleida, que no sabem quin és, i que es dediquen a anotar en uns quaderns, de manera innocent i per divertir-se, tot allò que veuen de curiós al poble. Les nenes ho apunten, veuen que un veí fa això, una veïna fa allò altre, els pica la curiositat i els van seguint.. però sempre amb innocència… fins que aquests quaderns arriben a uns ulls adults que descobreixen, a través del que han posat les nenes, que al poble hi passen moltes més coses, i més misterioses, de les que aparentment semblen. I això farà arrencar la història i començaran els problemes.
A més d’un thriller d’angoixa excitant i moltes ganes de veure com es resol tot, també un retrat de la vida oculta dels pobles. És un bon retrat d’aquests pobles on es barreja la modernitat i allò de tota la vida, les xafarderies de balcó i les classes d’informàtica al casal, el metge de sempre que ho sap tot de tothom i una urbanita que hi busca un oasi inexistent, el bar on es diverteixen els joves i les dones que surten a caminar. Pobles on els veïns es relacions amb un posat amable i solidari, però a vegades marcats per successos antics que no s’obliden mai. Pobles amb una cara oculta, que no veiem mai però que sabem que hi és i que és a on passen les coses segurament més interessants, clandestines, subterrànies, i misterioses.
Es nota que li agrada el gènere i que el domina. Hi tenim un misteri: la desaparició d’una escriptora que ha anat a un petit poble de Lleida per recuperar-se d’un trauma personal i que pateix agorafòbia. Hi tenim unes pistes misterioses i uns quaderns amb anotacions que aparentment no són més que apunts infantils. Hi tenim un mosso d’esquadra que intenta treure-hi l’entrellat a la vegada que ha de fer front a uns fets traumàtics del passat. Hi tenim, en alguna banda, algun o alguna cupable o culpables, o ves a saber què caram ha passat, i es produeix un joc ben trabat entre l’autora i el lector, com a les bones novel·les criminals, a veure qui atrapa primer l’assassí.
I hi tenim, sobretot, una colla de personatges del poble interessants, creïbles, ben retratats, cadascú amb la seva història particular que anirem coneixent de mica en mica i que s’aniran entrellaçant. Jo crec que aquest és un dels punts forts de la novel·la i que fa que superi les barreres del gènere i vagi més enllà: els personatges. Estan ben construïts, son versemblants, tenim ganes de saber què els hi ha passat. Són bastants personatges i cadascú ens explica una història i té les seves pròpies motivacions, amb les que podem empatitzar, o bé rebujar, com si fossin persones reals. Alguns són seductors, d’altres enigmàtics, amb contraduccions, n’hi ha que ens cauen bé de seguida i n’hi ha que ens fan arrufar el nas i tot i així no sabem si ens estem equivocant en aquesta impressió o no… com a la vida real, vaja, que d’això tracta la literatura: inventar, dir mentides, per tal de poder explicar veritats humanes.
Ramona Solé ha citat en alguna entrevista a Patricia Highsmith i Andreu Martin com a referents més pròxims. Jo hi veig també una atmosfera molt cinematogràfica, i per alguna banda l’ombra arrodonida d’Alfred Hitckock, a Quaderns: a través de gent normal i corrent, quotidiana, que podien ser ben bé com nosaltres, s’hi construeix una trama que es va enredant en una tensió creixent i un final inesperat. Per cert: atenció al final, quan hi arribeu, perquè us agradarà. Quin final!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...