03/12/2021
La Sílvia Romero m'ha entrevistat per la revista Llegir.cat
La novel·la Bisturí es publica després de Quaderns i Instint de supervivència, totes tres pertanyents al gènere negre. És el seu gènere per excel·lència?
Sembla que sí, que sóc una mica fosca. És el que m’agrada més llegir, encara que llegeixo una mica de tot, i suposo que per això tinc tendència a escriure dins d’aquest gènere. Hi ha altres gèneres que també m’agraden com la fantasia i la ciència-ficció, però de moment només m’han publicat algun relat dins d’aquestes temàtiques.
Un altre element comú entre les tres novel·les és l’espai on es desenvolupa l’acció, a les comarques lleidatanes.
Diuen que s’ha de parlar del que es coneix i, per desgràcia, no he viatjat gaire. Però el motiu principal és que em sento còmoda parlant del meu territori, i també em sembla que cal recordar que, de delictes, crims i maldat, n’hi ha a tot arreu. Les grans ciutats donen molt de joc, però també sabem que d’una habitació tancada en pot sortir una bona novel·la, així que tots els escenaris són vàlids i cal potenciar-ho.
Hi ha, però, una petita diferència entre elles, i és que a Bisturí la investigació la trobem al cent per cent a càrrec dels Mossos d’Esquadra, mentre que en les dues anteriors el seu paper no és tan contundent. La seva evolució com a escriptora l’encamina cap a aquest estil d’investigació criminal?
De fet no volia que fos tan policíaca o procedimental, a mi m’agrada més tirar cap al vessant psicològic, però com que l’argument plantejava agressions greus, no vaig poder esquivar la investigació oficial. A Bisturí he hagut de documentar-me bastant més que a les anteriors. Vaig anar a comissaria, on em van ensenyar les dependències i on van respondre molt amablement les meves preguntes, i després he estat en contacte amb diversos mossos d’esquadra via mail, per anar plantejant les qüestions que m’anaven sorgint al llarg de l’escriptura de la novel·la. En la part mèdica, també he estat en contacte amb un anestesista, que m’ha anat assessorant durant tot el procés. Encara que potser no tingui tanta visibilitat en la novel·la, la seva col·laboració ha sigut imprescindible.
A les primeres pàgines de Bisturí llegim una escena en què un home és atacat a casa seva i en aquest assalt domiciliari li amputen les mans –i no estic fent espòiler. Amb tot, malgrat la possible cruesa d’aquest fet, no hi ha descripcions macabres. La idea és defugir la brutalitat o ferocitat narrativa?
No és la meva voluntat atreure l’atenció dels lectors amb impactes visuals macabres, prefereixo fer-ho des de la intriga i també amb la part més psicològica i personal. M’agrada més entretenir-me en els detalls del després, mostrant les dificultats d’aquesta persona que, de sobte, es desperta amb un problema físic important, que inevitablement tindrà grans repercussions i canviarà la seva vida a partir d’aquell moment.
Dins el grup de Mossos que s’encarrega de la investigació sobresurt la caporala Ruth Castro. Però abans de parlar d’ella voldria remarcar el rol que desenvolupen la resta dels components de la unitat: el sergent Víctor Torres, l’Adrià Brossa, l’Agustí Tomàs, i el Pol Camí. Perquè a tots ells els veiem mentre treballen, però també en la seva vida privada.
Crec que la credibilitat d’una novel·la també s’aconsegueix creant un bon entorn. Em sembla important que no hi hagi un parell de personatges que s’emportin tot el mèrit, m’agraden les novel·les on aquest protagonisme es reparteix, i on podem viure una mica de la vida de tots aquests personatges.
Tornem a la caporala Ruth Castro. De fet ella acaba d’arribar i d’incorporar-se al grup, però en la narració ens ve mostrada com una de les protagonistes de la novel·la. Per què ella en concret?
La Ruth arriba al grup d’investigació i el primer cas, que hauria de ser d’aprenentatge, és força complicat. És un personatge que em donava joc per la relació que té amb un periodista.
Just aquest és un altre dels temes dels quals voldria parlar, perquè la caporala Ruth Castro manté una relació de parella amb el periodista Santi Coll, cosa que a vostè li permet plasmar, a la novel·la, la lluita informativa per aconseguir primícies, i com aquestes notícies d’última hora s’assoleixen gràcies a petits favors d’informadors anònims.
Lleida és una ciutat petita on normalment no passen coses gaire greus, però si és el cas, qualsevol periodista voldria ser el primer a informar-ne, així que és important tenir contactes a tot arreu, hospitals, comissaria…
Amb tot, el gran tema de la novel·la és la idea de venjança versus justícia, i hi planteja els límits ètics i morals, precisament, del concepte de venjança. La intenció que treballa amb les seves obres és que el lector reflexioni, que es creï debat?
El Santi com a periodista i la Ruth com a policia tenen opinions oposades, encara que totes dues molt vàlides, i això crea discussions entre ells. La meva intenció és que aquest debat es traslladi també als lectors.
Més enllà de la reacció que pugui tenir el lector, el que també seria interessant saber és l’origen de la proposta. És a dir, què la va dur a escriure sobre aquesta temàtica al voltant de la venjança i la seva confrontació amb la justícia?
Moltes de les idees que acaben sent novel·les d’aquest gènere sorgeixen de les notícies. Vaig escoltar el relat d’uns fets que em van generar força ràbia i llavors vaig pensar que estaria bé que algú agafés un bisturí. Després d’haver escrit la novel·la em passa sovint. Veig una notícia i segueixo dient: «Mira, aquí també es mereixen el bisturí.»
Entenc. I tornant al que s’ha comentat a l’inici, Bisturí és la seva tercera novel·la publicada. Però, tindrem aviat alguna novetat literària sorgida de la seva ploma?
Estic en el procés d’investigar i recopilar informació per alguns dels meus projectes, però mentrestant he acabat una novel·la juvenil que tenia pendent des de feia temps. Segurament a principi de 2022 es publicarà.
