24/10/2016
Aquí teniu un tastet del llibre de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte), per anar fent boca...
"El dia era net i clar i el mestral havia netejat a consciència el cel de
Lleida, que lluïa un blau radiant del seus, però la notícia luctuosa
apareguda a portada de la premsa local i que les ràdios ja havien
avançat, havia projectat sobre la ciutat una ombra llòbrega."
Miquel Àngel Estradé.
"Anava a obrir l'aigua quan ho va veure. El pany de la porta del bany
girava. Algú volia entrar. L'Anna es va quedar paralitzada. Anava a
cridar però no podia. Nua a la dutxa. Amb el cos ensabonat.
Desprotegida."
David Marín.
"L’escala, amb ferum de fregits antics,
era un batibull de crits de desengany i frustració. L’ascensor estava
espatllat i em va costar plantar-me al davant de la porta. Esbufegava
com un porc. La clau es va enganxar al pany però finalment vaig entrar
al racó on hauria d’intentar sobreviure a partir d’aleshores."
Montse Sanjuan.
"Els
ulls desmesuradament oberts, fora d’òrbita, vermellosos, amb llàgrimes. La
mirada, tan... perduda, buida, desesperada. La sang. El sorollet engolar. El
color de la pell. Una llengua intentant fugir de la boca a la recerca d’un lloc
on poder sobreviure. La mirada, tan… perduda, buida, desesperada. Imatges que
semblaven activar-se en el moment que jeia sobre el coixí com si algú premés el
botó play en el precís instant. La mirada, tan.. perduda, buida, desesperada."
Marta Esparza
"Records de l’adolescència van envair el seu pensament: la seva mare
sovint li deia que per res del món trepitgés els serveis de l’estació
d’autobusos. Per Lleida corrien mil llegendes urbanes sobre infinitat
d’horrors que els podien esperar a les noies que tenien el mal cap de
baixar les escales fins al soterrani. Els vàters, plens de grafits i amb
les portes espanyades, tenien un aspecte amenaçador."
Alexandra Cuadrat
"Va mirar per la finestra. No era una habitació amb vistes, precisament.
Al seu davant, un laberint de tubs i màquines sobre un sostre de grava.
Era una imatge hipnòtica. Va treure's el mòbil de la bossa i va fer una
foto que no pensava enviar a ningú. Acte seguit, com si hagués rebut una
ordre secreta, va seure sigil·losament i va obrir el quadern. No pensava en res. Simplement, escrivia."
Anna Sàez.
"Hi ha gent que un dia es va poder dedicar a allò que somiaven entre
jocs i joguines mentre eren nens. Bombers, policies, astronauta, o
metges. Estic segur que deu ser així, però d'altres acabem dedicant-nos
al negoci de buscar-nos la vida. Aquell que no s'ensenya en cap escola
ni en cap carrera universitària. Un dia
es presenta l’oportunitat i l'agafes. Un dia et fas gran i descobreixes
que la vida és dura i que allò que se't dóna bé és una feina que poques
persones poder arribar a fer."
Rafa Melero.
"Mentre esperava l’arribada de la comanda, en Rafel adreçà la mirada a
la plaça del Dipòsit. Com sempre, era plena de vida. I de color.
Gitanos i paios, negres i blancs, petits i grans, omplien un espai al
qual els vells lleidatans acostumaven a donar l’esquena. Feia dies,
però, que al paisatge tradicional de la plaça, castigada pel
deteriorament del barri en les darreres dècades, s’hi havia afegit un nou element que trencava la seva monotonia."
Ramon Usall
"Sortir al carrer per la porta de davant no és una opció, per la qual
cosa agafa l’ascensor i baixa directament a l’aparcament perquè té una
sortida pel carrer de darrera. No obre el llum per no ser vista, camina
amb pas tremolós entre els cotxes i està morta de por."
Carles Mentuy.
"I el jutge que no arriba... El sotsinspector Camil Pujals esbufega.
Consulta per enèsima vegada el rellotge de polsera. Són quasi les nou i
vol fosquejar. Des d’un quart de sis que no s’ha mogut del lloc,
custodiant el cos. Mira com les cames nues suren sobre l’aigua mansa de
la riba. Ja n’ha fet la inspecció, però no l’estirarà fora del riu abans
no arribi la justícia."
Francesc Pané.
Cau en picat.
Travessa l’aire en un descens vertical imparable, movent els braços com
si fossin pales de molí o, encara més, les ales d’un ocell maldestre.
Li sembla, però, que la caiguda es produeix a càmera lenta.
Cau amb el cap per davant, en una posició que li presenta el món
capgirat. Les teulades de les cases de la ciutat, com un mosaic on
predominen ocres i grisos, s’estenen davant del seu nas, fins a trobar,
en la llunyania (i, per tant, més intuït que vist), un marc de verd
vegetal espurnejat de fruita madura. Als peus li queda la blavor immensa
del cel ras i, és clar, els pinacles de la torre des d’on el seu cos es
precipita al buit."
Llorenç Capdevila
La
gent és metòdica. M’ho posen molt fàcil.
Ella s’aixecava molt d’hora, vestia els nens i mentre aquests esmorzaven encara
passava força estona arreglant-se, de manera que quan sortia de casa no li
faltava detall. Les sabates sempre conjuntades amb la bossa, els vestits que li
esqueien com un guant, cada dia eren de més qualitat. Les ungles pintades també
d’un color escaient amb la roba, és clar. Portava els cabells tenyits d’una
tonalitat diferent i el nou tallat la feia més jove. Llavis vermell tirant a
grana i un rímel que feia que la mirada dolça d’altres temps ara semblés
provocadora a tothora.
Ramona Solé.
