Bruixeta ha fet una ressenya de "Quaderns" al seu bloc La Màgia dels Llibres: https://magiadellibres.blogspot.com.es/2016/03/quaderns.html?showComment=1459157037247#c5536235628051048495
«Ha estat culpa nostra. Tot és per culpa dels quaderns!»
Ressenyar un llibre no és mai cosa fàcil, almenys per a mi, i si a sobre
és el llibre d’una persona a qui coneixes fa temps i amb la que
comparteixes l’amor per la lectura... encara és més difícil. O això
pensava jo abans de llegir-me “Quaderns”, el primer llibre de la Ramona Solé més coneguda per tots nosaltres com a Jomateixa, mon amb el que signa en el seu bloc Tumateixllibres.
I dic que és senzill fer la ressenya perquè el llibre m’ha donat tot allò que busco en una lectura: m'ha fet somriure amb algunes frases; m'he sentit identificada amb situacions, poder perquè també visc a un poble petit; m'ha fet patir de valent, inclús emocionar-me. Que més es pot demanar? Res. Perquè a més a més està impecablement escrit.
La novel·la comença amb una veu en primera persona, en un capítol que es neguiteja i es convida a seguir amb la lectura, —poc tardarem a saber que és la veu de la Sara, l’escriptora que ha desaparegut—, lectura que ens atrapa irremeiablement en aquestes primeres planes.
El narrador principal és una veu en tercera persona que ens anirà explicant el devenir de la història.
Una historia lineal en el temps quan parlem de la trama principal, la desaparició i recerca de la Sara; amb salts enrere en el tems quan es tracta de les trames secundàries o quan és necessari per donar-nos informació del passat dels protagonistes.
Amb unes descripcions curtes però, al mateix temps, elaborades que ens donen tota la informació que necessitem per fer-nos una idea dels escenaris i dels personatges. Fent un dibuix fidedigne de la gent de poble: units davant una adversitat, però sense deixar mai de xafardejar ampliant i corregint els fets. Un llenguatge senzill, net, polit. La Ramona crea una novel·la coral on tot el poble és protagonista de manera directe o indirecte dels fets que hi succeeixen.
M’ha agradat moltíssim com ha tractat les escenes una mica pujades de to. On explica el just per posar-nos en situació, però deixa prou espai a la imaginació de cadascú. Una manera subtil i molt elegant de fer-ho, un punt mitjà que no sempre és fàcil de trobar. També he trobat entranyables les dues nenes i els seus quaderns que donen títol al llibre, tot i que jo pensava que tindrien una mica més de protagonisme i m’he quedat una mica amb les ganes de saber més sobre ells.
Com deia al principi a mesura que anava llegint m’hi ha anava sentint identificada amb moltes de les coses que la Ramona explica en la novel·la. Poder perquè també visc en un poble petit amb tot el que això comporta per bé i per mal.
Només en queda felicitar a la Ramona, de tot cor, per aquesta magnifica novel·la; agrair al Marc que apostes per ella; i animar-los a tots dos a seguir treballant plegats.
I dic que és senzill fer la ressenya perquè el llibre m’ha donat tot allò que busco en una lectura: m'ha fet somriure amb algunes frases; m'he sentit identificada amb situacions, poder perquè també visc a un poble petit; m'ha fet patir de valent, inclús emocionar-me. Que més es pot demanar? Res. Perquè a més a més està impecablement escrit.
La novel·la comença amb una veu en primera persona, en un capítol que es neguiteja i es convida a seguir amb la lectura, —poc tardarem a saber que és la veu de la Sara, l’escriptora que ha desaparegut—, lectura que ens atrapa irremeiablement en aquestes primeres planes.
El narrador principal és una veu en tercera persona que ens anirà explicant el devenir de la història.
Una historia lineal en el temps quan parlem de la trama principal, la desaparició i recerca de la Sara; amb salts enrere en el tems quan es tracta de les trames secundàries o quan és necessari per donar-nos informació del passat dels protagonistes.
Amb unes descripcions curtes però, al mateix temps, elaborades que ens donen tota la informació que necessitem per fer-nos una idea dels escenaris i dels personatges. Fent un dibuix fidedigne de la gent de poble: units davant una adversitat, però sense deixar mai de xafardejar ampliant i corregint els fets. Un llenguatge senzill, net, polit. La Ramona crea una novel·la coral on tot el poble és protagonista de manera directe o indirecte dels fets que hi succeeixen.
M’ha agradat moltíssim com ha tractat les escenes una mica pujades de to. On explica el just per posar-nos en situació, però deixa prou espai a la imaginació de cadascú. Una manera subtil i molt elegant de fer-ho, un punt mitjà que no sempre és fàcil de trobar. També he trobat entranyables les dues nenes i els seus quaderns que donen títol al llibre, tot i que jo pensava que tindrien una mica més de protagonisme i m’he quedat una mica amb les ganes de saber més sobre ells.
Com deia al principi a mesura que anava llegint m’hi ha anava sentint identificada amb moltes de les coses que la Ramona explica en la novel·la. Poder perquè també visc en un poble petit amb tot el que això comporta per bé i per mal.
Poder perquè sóc addicte als llibres i tinc un marit que remuga per aquest fet, encara que ell també llegeix tot el que el seu temps li permet.«Als pobles ja se sap que la xafarderia és l’esport oficial» (pag. 110)
Poder perquè sóc blogera com ella i m’ha encantat la picada d’ull que ens fa.« El Carles sempre li deia que era una “adducte” a la lectura, esbufegant una mica despectivament, tot i que ella sabia que ell també s’havia llegit la majoria de llibres que tenien a casa.» (pag. 49)
O poder per tot plegat...«Ella era una gran cuinera i amb l’ajut del Ricard havien dissenyat un blog de cuina força atractiu, on a més també hi havia una secció de consells de salut. Els últims messos ja penjava dos o tres plats per setmana i tenia uns centenars de seguidors[...]» (pag.18)
Només en queda felicitar a la Ramona, de tot cor, per aquesta magnifica novel·la; agrair al Marc que apostes per ella; i animar-los a tots dos a seguir treballant plegats.
